La taca

“La taca” és un pròleg que vaig fer pel llibre Fins i tot els renecs, de’n Jordi Mitjà. Aquest és poemari on l’artista ressegueix el procés de pèrdua dels mots que va viure el seu pare, que va patir un ictus, una malaltia cerebrovascular que va afectar-li el llenguatge.

Fragment:

La taca
“L’última vegada que vaig anar a visitar en Jordi Mitjà a Lladó, em
va portar al taller de ferro on treballa amb tots els seus descarts i on
treballa, també, el seu germà amb tot allò escollit. Malrecordo que
en Jordi em va ensenyar unes xarxes amb les quals feia com unes
estampacions utilitzant esprais. Malrecordo, també, que em va dir
alguna cosa del seu pare, l’Heribert, i del fet que, a vegades, en parlar,
perdia paraules i les reemplaçava per d’altres. Un temps més tard, en
Jordi em va explicar que sovint prenia notes d’allò que l’Heribert deia i
que n’havia escrit uns poemes, que volia publicar-los, i em va demanar
un «pròleg» per precedir-los. Tot i aquesta demanda, ell ja havia escrit
un text que funcionaria molt bé com a pròleg, però preferia
deixar-lo com a epíleg i passar-me a mi l’encàrrec d’haver de fer
un pròleg. Li vaig dir que sí, que sí, que ja l’hi faria, i de cop em
trobo que he de fer un text que contingui idees que precedeixen el
contingut central del llibre. «Anna, en aquest cas el pròleg ha de ser
com un aire, com una atmosfera», em dic. No vull explicar allò que
en Jordi ja t’explica al final del llibre. Què vull? No ho sé, mira… a
mi, les paraules, sota la pressió d’un encàrrec, també se’m perden. El
pensament me les envia a batzegades, normalment quan no les puc
escriure, combinades amb imatges oníriques i records no textuals.
Si el que escric a continuació és un pròleg, ho serà com un reflex de
les petites llums esparses, aparentment inconnexes, que s’han anat
encenent com estels fugaços en la realitat nocturna de la meva ment a
partir de la lectura dels poemes d’en Jordi i sota la pressió d’un
encàrrec com aquest. Incapaç de fer un text com un bloc, perquè els
buits són majoria en la veu que em surt quan vull parlar-te del que
en Jordi ha recollit i ha escrit, te les comparteixo tal com han anat
venint, a tu que llegeixes, amb la confiança que aquestes centelles
t’acompanyaran amb sensibilitat i delicadesa fins a la poesia i després
s’apagaran per deixar que brilli allò que realment ha de brillar: les
paraules des dels forats negres.

[…]”