Perdre’t de vista

L’Ariadna Rodríguez i l’Iñaki Álvarez (Nyamnyam) em van explicar un dia que estaven gravant una pel·lícula sobre unes vaques que pasturen amunt a dalt d’una muntanya, lliures, i que farien una exposició del projecte al Museu de la Garrotxa i que els agradaria molt que els fes un text. Un text que fos com un horitzó. Jo me’n vaig anar fins a dalt d’una d’aquelles muntanyes i des d’allà vaig observar bé l’horitzó per veure si m’inspirava. Em va passar que vaig començar a sentir que l’horitzó era una veu i que la podia llegir. La vaig transcriure tota i l’Iñaki va tenir la fantàstica idea de transportar-la horitzontalment a la sala d’exposicions on ell i l’Ariadna mostraven el seu projecte, que es va acabar dient “Desenfocar l’anècdota”.

La veu de l’horitzó començava dient que

“si doneu voltes i voltes i tantes voltes que us maregeu, aleshores, quan us pareu, nosaltres pugem i baixem davant vostre a un ritme ràpid, al principi, que de mica en mica es va frenant i acabem tornant a ser en un únic lloc, on de normal sempre ens trobeu i ens oblideu. La nostra història va començar quan va filtrar-se una porció de l’espectre electromagnètic per les còrnies calcàries del primer ser vident del planeta. Així va néixer el meu avantpassat més antic. Fa 520 milions d’anys, un trilobit havia desenvolupat un parell d’ulls; els més antics que els humans heu sabut trobar en el regne dels fòssils marins. A l’interior dels globus oculars d’aquells animalets que tant van viure en les profunditats marines, com en les zones més costeres, el meu avantpassat va existir, diu la nostra llegenda, en forma de raigs de llum i esclats de color.”

Segueix llegint el text aquí.