Reflexió

En el marc del programa Artistes en Escena, l’Atlàntida i l’ACVic em van convidar a crear una imatge que servís per a la gràfica de la nova temporada 24-25 de l’Atlàntida, entorn del terme “reflexió”.

Inspirada en les planxes de llautó que cobreixen bona part de l’edifici del centre d’arts escèniques, vaig crear uns transfers daurats que l’equip de disseny gràfic de l’Atlàntida han aplicat als elements de la programació de la nova temporada, com ara els flyers, pòsters, aplicatius per a la façana i imatge pel web.

Hi ha preguntes que gairebé només es poden formular en l’àmbit artístic. Si es plantegessin en altres sectors, possiblement sonarien absurdes o tindrien poc interès. Així, en pensar sobre l’Atlàntida, d’entrada em va venir al cap que els humans hi anem a veure, sentir i viure obres teatrals o musicals. D’aquí em van sorgir algunes preguntes, com ara: Què veuen i què senten les altres formes d’existència quan s’acosten a l’Atlàntida? Què senten els arbres del voltant? Com és l’experiència de l’aire que s’escola pels passadissos de l’edifici? Què veuen els núvols?
La proposta parteix especialment d’aquesta última pregunta i d’una especulació sobre una possible resposta: si els núvols veuen alguna cosa quan sobrevolen l’Atlàntida, quan passen pel damunt del revestiment de llautó daurat que cobreix l’edifici, podria ser que allò que vegin sigui el seu propi reflex en un cel de tonalitats daurades? I de ser així, es deuen meravellar els núvols? Deuen tenir la sensació d’estar vivint una experiència artística, també?

Tot allò que ens torna un reflex de la nostra existència (no només certs materials, sinó també els rastres que deixem de les coses que fem) ens pot portar a reflexionar justament sobre la nostra realitat i la percepció que tenim del món. Són una mirada a nosaltres mateixos des d’una altra banda. Alhora, els reflexes ens parlen sovint de relacions invisibles entre les coses. La llum del sol en tocar l’aigua pot generar un reflex sobre un tronc d’arbre que creix més enllà. Així doncs, tenen alguna condició misteriosa, sovint inmaterial, que se’ns escapa, és efímera i parla d’altres dimensions menys palpables però igual de reals. Aquestes són característiques que comparteixen amb els núvols, que simbòlicament ens traslladen a les vessants més espirituals del nostre ser.
Per parlar d’aquestes idees, fem servir diverses derivacions de la paraula «reflexió». D’ella en destaquem dues accepcions. D’una banda, aquella que es refereix a l’efecte de la llum i el so quan es reflecteixen sobre alguna superfície, com ara el cel i els núvols damunt el revestiment de llautó de la coberta de l’Atlàntida. De l’altra, aquella que anomena el pensament que resulta de l’acció de reflexionar, d’aprofundir sobre alguna qüestió detingudament, com allò de què parteix l’art i també allò a què ens convida.